Cultiu de l’arròs
L’arròs és una planta herbàcia i semi aquàtica, el cultiu de la qual ocupa gran part dels camps del Delta de l’Ebre.
El Delta de l’Ebre és una zona humida i plana amb aiguamolls i llacunes resultat de l’aportació de sediments del riu Ebre, del contacte amb el mar Mediterrani i de l’acció humana, ideal per al conreu de l’arròs. Gràcies a l’aprofitament agrícola dels canals de la Dreta i Esquerra de l’Ebre (inicialment projectats per a la navegació), a partir dels quals es van estenent un extens entramat de distribució i desguàs d’aigua – canals, sèquies, regadores -, es va iniciar el procés d’expansió del conreu de l’arròs al segle XIX. Abans, l’ús principal n’era la caça, pesca i la ramaderia extensiva, o l’extracció de sal o les sangoneres.
Els camps verds a la primavera.
Terres negades d’aigua al desembre.
Arròs madur a punt per collir.
Actualment, les sembradores i recol·lectores han substituït les colles de plantadors segadors, i com la xaruga, l’animal (egua, cavall o matxo) o les eines de tradicionals com el post o les taules de tall o de revoldre, la falç, junt amb la mà i la tracció animal del matxo.
Quan es recull l’arròs s’enterra el rostoll – la part de la planta que queda al camp després de la collita, concretament la tija i les restes vegetals que no s’han recollit amb el gra d’arròs -, barrejant-lo amb el fang dels camps en l’acció anomenada “Fanguejar”. Més tard, cap al gener – febrer, es buiden els camps d’aigua i, un cop secs, es llaura la terra per airejar la terra i tot seguit s’anivella i s’abona per preparar-la per la sembra.
A finals d’abril o principis de maig es tornen a omplir els camps d’aigua i sembren les llavors d’arròs, que creixent tranquil·lament fins a l’agost, quan el gra comença a madurar. Un cop segat, s’asseca i es condiciona a les sitges a l’espera de ser empaquetat.
Fonts:
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre IPCITE.CAT